La societat en la qual vivim està marcada per grans avenços tan científics, tecnològics, premis Nobel... però ningú s’ha centrat realment en l’educació, lluitar per ella i canviar tot el sistema educatiu.
Aquest necessita un canvi. El món ha avançat en molts aspectes i l'escola segueix amb el mateix model educatiu: ensenyem als infants de la mateixa manera que fa molts anys enrere, quan encara no estava desenvolupada la tecnologia, i quan no teníem accés a la informació.
Actualment veiem la infantesa com una cursa i no hauria de ser així. La nostra societat és competitiva en l’àmbit de l’educació. Hem d’entendre que cada nen es desenvolupa al seu ritme i és per aquest motiu que no ens hem de preocupar pel que saben a certes edats, basant-nos en les pautes dels currículums educatius. Ser el més llest o el més estudiós de la classe mai ha volgut dir ser el més feliç.
Cal crear un nou model educatiu en el qual l'infant pugui accedir, buscar, compartir i crear alhora que desenvolupi les seves capacitats.
Com a docents no hem de donar als infants aquesta informació sinó que hem de proporcionar les eines i els mitjans necessaris per a què aquests hi puguin accedir i adquirir coneixements.
Deixant a part les escoles lliures i centrant-nos a les tradicionals, com diu el senyor Ken Robinson, aquestes escoles maten la creativitat dels infants. No els fan avançar, experimentar, ser ells mateixos; només segueixen unes regles i unes disciplines, i com no, l’activitat més destacada memoritzar i memoritzar, per a després d’un temps oblidar-se del que s’ha après.
La funció dels mestres és fer de suport de l’aprenentatge dels infants. Hem de deixar que ells mateixos siguin els protagonistes del seu desenvolupament i aprenentatge.
Els infants han de sentir una motivació per allò que volen aprendre, i el docent ha de garantir que aquesta motivació està present a l'aula.
Ha de permetre a l'infant fer i desfer, equivocar-se, tenir curiositat, investigar tot allò que l'envolta, i donar noves oportunitats.
Com ha docents hem de tenir coneixements sobre la manera d'aprendre dels nens, aquests aprenen quan s'ho passen bé, quan juguen, quan senten motivació per allò que estan fent, necessiten sentir emocions.
Si apliquem aquest concepte a l’educació física, cal tenir en compte que cada persona compren les coses d'una manera diferent segons les seves experiències, la seva manera de veure la vida, les seves actituds i aptituds inclús la seva professió.
No podem permetre que l’educació dels nens es basi a passar-se la major part del dia asseguts en una aula on els ensenyen conceptes que probablement obliden en sortir de l’escola.
Els nens necessiten moure’s, explorar… hem de deixar que juguin, descobreixin i s’equivoquin... Només d’aquesta manera permetrem que ells siguin els protagonistes de la seva pròpia infància.
Nosaltres com a futurs mestres en educació infantil hem de poder tenir la capacitat d’ensenyar l'educació física no com una assignatura de competició, de veure qui és millor que l'altre, sinó com un moment de superació on s'aprenen moltíssimes més coses de les que pensem.
Hem d’aconseguir que l’educació física sigui una part clau en el desenvolupament dels nens. D’aquesta manera estarà molt més ben valorada del que ho està ara.
En cap moment de la nostra etapa viscuda d'aquesta pràctica ens ensenyen els valors més importants com són: la salut, la higiene, l'educació postural, els hàbits alimentaris, les capacitats físiques bàsiques, l’esforç, la superació...
Per tant, creiem que s'hauria de veure d'una forma completament diferent. Així com l'anglès és primordial pel nostre futur, l'educació física hauria de ser equivalent.
Però en cap cas podem obligar als infants a fer una sèrie d'activitats físiques que no són capaços de fer, per això des de l'escola s'hauria de plantejar d'una altra manera. O no és així que posem metes físiques com a condicionant per poder aprovar l'assignatura?
Hem d’aconseguir la motivació dels nens segons les seves capacitats. Al contrari estarem creant un sentiment de frustració important per als menors que estiguin menys acostumats a dita activitat.
Està clar que cada infant té unes qualitats i uns interessos diferents als de la resta dels companys. Es tractarà de motivar a cada infant per arriscar, innovar i descobrir que tots tenim moltes més qualitats de les que en un primer moment pensem que tenim.
A part de la funció i la importància dels mestres en la vida de l’infant no hem d’oblidar mai que el més important sempre serà el seu entorn familiar.
Cal que ens entreguem, ens dediquem a cada infant per formar part de l’aventura que suposa créixer i aprendre. D’aquesta manera aconseguirem motivar-los.
¿Què passarà si basem l’educació en l’estudi i la pràctica de ser feliç?
¿Per què ser feliç no es considera educació?
Penso que aquestes qüestions són les que s’haurien de plantejar els qui determinen com ha de ser el sistema educatiu d’un país.
La felicitat és una de les metes més importants que ens plantegem per assolir a la vida. Si ningú ens ensenya que significa ser feliç ni com intentar arribar a aquesta meta és molt possible que mai aconseguim arribar-ho o que el camí es faci molt més costós.
Ara podreu veure un seguit de diapositives, que resumeixen el paradigma actual:
